Robert Frank - The Americans

Parade - Hoboken - New-Jersey - Fotografia:  Robert-Frank - The-Americans

Hi ha un abans i un després de The Americans. En la història de la fotografia ja s’havien fet treballs de factura similar –Brandt, Evans, Kertész– i el mateix Robert Frank no en nega la influència. El contrast amb aquests autors no és el format dels seus treballs, sinó que es troba en la intensitat de la mirada. Una mirada profunda, i alhora arrelada a un “jo” subjectiu que relaciona de manera íntima el ser interior de Robert Frank amb l’esperit de la nació. Una mirada en formació, ja que ell mateix afirma que es va trobar amb un món desconegut i que el fet de “veure”, en el sentit de “descobrir”, l’abocà a un mètode de treball que podem considerar més intuïtiu, que no racional o sistemàtic. 

Rohingyes

La fotografia és de la britànica Hannah McKay, (Reuters) i s'hi observa una columna de refugiats rohingyes que es desplacen per un camp d'arròs després d'haver fugit de Birmània, en direcció a Bangla Desh. Nacions Unides ha qualificat la situació de genocidi organitzat i de neteja ètnica planificada contra aquest poble. El nombre de desplaçats supera el mig milió, mentre que s'ignora el total de víctimes. 

Una autèntica tragèdia en ple segle XXI que es fonamenta en dues premisses capitals: la seva condició de musulmans i, sobretot, el fet de tractar-se d'un poble apàtrida. No s'entén una sense l'altra. I tampoc hi ajuda l'extracció humil de la major part de la població afectada. Per tant, hi ha un component dual d'arrel classista i xenòfob. Es tracta d'un problema que s'hauria d'abordar amb caràcter d'urgència en una conferència internacional si realment es considera de lesa humanitat el crim de genocidi. 

Mentrestant, la fotografia respon al silenci -polític- amb el silenci -iconogràfic-. La seva perfecta simetria, la dramàtica bellesa continguda en aquesta, crea en l'observador conscient una estranya sensació d'impermanència i melangia. No puc deixar de pensar amb la família musulmana amb la qual vaig compartir casa quan vivia a Iangon a mitjans de la dècada dels anys noranta. I és que és inadmissible la nostra indiferència. Som culpables, o responsables com a mínim, i així ho vaig deixar escrit en un dels poemes d'Ira (Tanit Poesia 2019), el meu darrer recull poètic:

                                                      Mira fixament els ulls de l'enemic.

                                       els assassins en massa 

                                       tenen en comú un nom.

                                       indiferència.

Ira - Jordi Solà Coll

                                                                                                                                                       Demanar llibre a l'editorial 

La ira en tu. El símbol del camí. 

la llum del bosc en l'obagor. ira 

i presagi en el pou

de la nostàlgia -té

molts anells l'arbre

de la vida, i tu dols

el cop de l'aixa en el combat.

digues causa justa.

el cor partit en dos.

l'aresta de l'arrel a l'alba. 

                                                                        

                                                                                                                                                                       Ira, de Jordi Solà Coll

Dos anys després del meu darrer -i primer- recull de poesia, publico a Tanit Poesia, gràcies a l'infatigable labor de Joan de la Vega, aquest segon llibre de poemes. Ha estat -i encara és- un camí on el dolor i la revolta es retroben en el mot. Un periple llarg i incert on l'única veritat és l'ésser que oscil·la entre la revolta i la llum.